RECUPERACIÓ DE PAISATGES DE TERRASSES I PREVENCIÓ DE RISCOS NATURALS

RISCOS NATURALS I ESPAIS MARJATS A MALLORCA L'illa de Mallorca és la major del conjunt d’illes que formen l’arxipèlag de les Balears amb una extensió de 3460 km², bona part dels quals corresponen a sectors muntanyosos, i més concretament, a la Serra de Tramuntana (1000 km²), a més d’altres àrees amb pendents elevats. Amb una forma romboïdal, les alineacions muntanyoses de la serra de Tramuntana tanquen l’illa a ponent seguint una direcció SO-NE, paral·leles a la costa nord-occidental, mentre que la Serra de Llevant, amb cims que assoleixen 500 metres, es situa a llevant, deixant les planes i les grans badies al centre de l’illa. Els marges són un dels elements de pedra en sec més destacats de Mallorca, sobretot a la Serra de Tramuntana on han servit per condicionar agrícolament els vessants muntanyosos. La importància dels camps de marjades és ben palesa per la gran extensió que ocupen. Actualment amb 17 municipis de la Serra catalogats es comptabilitzen 193 km2 de superfície marjada que suposen uns 19.000 km de marges lineals. La necessitat de condicionar les terres de conreu d’un pendent per fer front al perill d’erosió explica l’abundància de murs de sosteniments, però el procés de rompuda de noves terres i creació de marges va ser potenciat per diversos factors: l’alta rendibilitat de determinats productes com l’oli o el vi, l’aprofitament de terrenys marginals, la parcel·lació de grans finques i de terres comunals. El gran desenvolupament de la pedra en sec a Mallorca resultà evident en constituir-se un col·lectiu professional de margers, amb instrumental, tècniques i terminologia pròpia i amb una tipologia constructiva molt variada, que arribà al grau màxim de evolució a finals del segle XIX i principis del segle XX. En la majoria dels casos la forma de construir i disposar els marges no era aleatòria, sinó fruit de la coneixença dels trets físics d’un indret (pendent, litologia, xarxa hídrica) i de factors humans (límits de les parcel·les, necessitats del conreu, capacitat tècnica i d’inversió i tradició constructiva). Per això, totes les accions encaminades a preservar un àrea marjada han de prioritzar l’utilització de les tècniques constructives de pedra en sec. A causa del seu relleu, tot i caracteritzar-se per gaudir d’un clima marcadament mediterrani, a l’illa hi trobem una gran varietat climàtica. Les diferencies de precipitacions entre els indrets més humits (1400 mm als cims de la serra de Tramuntana) i els més eixuts (300 mm a la península de Cala Figuera i l’àrea de Cap Blanc al sud de l’illa) arriben als 1100 mm anuals, encara que no incideix tant en el nombre de dies de pluges anuals (60 a línia de costa per 80 a la zona septentrional de la Serra). El règim de pluges mediterrani fa que aquestes es concentrin a la tardor i l’hivern, amb un màxim al mes d’Octubre, i a vegades en episodis molt violents que poden afectar qualsevol banda de l’illa que poden assolir en ocasions els 100 mm en 24 hores. A la serra de Tramuntana ocasionalment han superat els 500 mm en 24 hores mentre que a la franja litoral de llevant s’han acumulat 400 mm en un dia. Els elevats registres pluviomètrics es tradueixen en sobtades revingudes de notable poder destructiu, amb processos força actius i accelerats d’erosió i sedimentació. L’aigua que cau als vessants s’encapsa dins els tàlvegs on es formen el cursos d’aigua anomenats torrents que arrepleguen l’aigua de conques a vegades molt extenses. L’illa de Mallorca presenta una gran erosionabilitat, especialment a les àrees de muntanya. Gran part del territori ha estat llaurat i roturat, fet que ha multiplicat aquest risc, tenint en compte els forts pendents i la intensitat de les pluges en aquesta zona. Un dels problemes que sorgeix a les marjades amb poca pendent i coberta vegetal pobre és l’obertura de conductes a través del sòl. Estudis realitzats al terme de Alaró mostren com la formació de canals d’erosió i els bombaments són les principals causes d’esbaldrecs als marges. Per efecte domino quan es trenca un marge la concentració del flux superficial en el punt de ruptura fa augmentar la pressió hídrica sobre els murs situats per davall i així s’incrementa l’inestabilitat en aquests punts. L’erosió que es produeix és molt forta amb una pèrdua progressiva del material poc cohesionat. La lluita antierosiva tradicional s’ha basat en estructures de pedra en sec, tècnica constructiva notablement perfeccionada a l’illa. L’actuació més habitual va ser canalitzar els cursos torrencials entre murs de pedra en sec respectant el traçat natural i limitant-se a posar marges a ambdós costats del llit principal per evitar que les revingudes afectessin els camps de conreu propis. En altres casos es desvia el traçat natural per no interferir tant la regularitat de les explotacions agrícoles i permetre conrear el fons dels tàlvegs. En els casos més extrems es crea una conducció artificial (ratlla) per desviar l’aigua de les terres de conreu. La desviació pot fer-se cap a un lateral del fons de la vall, cap a la part exterior del conradís, cap a formes d’absorció càrstica (avencs) o cap a una altra conca. Associat a les canalitzacions es bastien pontets per travessar-les, murs disposats con si fossin embuts i recondueixen l’aigua cap a la canalització o trams de canalitzacions soterrats a manera de mina. Es freqüent tan a la Serra com a les zones més planes l’opció d’invalidar els cursos naturals; d’aquesta manera els llits i els fons de vall poden transformar-se íntegrament en terres de conreu. El mètode seguit és el d’interrompre el tàlveg amb successius murs perpendiculars a l’eix del curs (parats) que sostenen replans de terres de conreu. Altres elements hidràulics són els albellons, formes de drenatge a tall de galeries subterrànies de petita amplada que recullen les filtracions d’aigua i les evacuen fora de camp o cap a cursos d’aigua. Els moviments de vessants representen un altre factor de risc a considerar. Es tracta de fenòmens naturals del relleu que formen part del cicle natural dels vessants en la recerca de l’equilibri. Són processos geològics que solen tenir un caràcter puntual i poden afectar tot tipus de materials, topografia i àrea climàtica. La força definitiva que actua com a desencadenant d’aquests moviments és la gravetat. L’increment de població a partir de finals del segle XVII i de la consegüent demanda de recursos alimentaris forçà l’home a cercar nous espais per llaurar i conrear. A causa del accidentat relleu a la serra de tramuntana l’home es va veure obligat a ocupar i modificar àrees de conreu de naturalesa conflictiva on es registren moviments de vessants com són les esllavissades, el moviments de reptació i en menor mesura, la caiguda de blocs. El sector occidental de la Serra és el més afectat. Els materials que generen més problemes d’esllavissades a l’illa són les margues, els guixos i les argiles en tractar-se de materials impermeables que retenen l’aigua. L’acumulació d’aigua provoca l’augment del pes del terra sustentat i per gravetat es desencadena el moviment del vessant. Molt sovint, a marjades a zones d’afloraments de materials margosos i argilosos, l’empenta del terra es tradueix amb petites deformacions al marge (bombaments) i caigudes puntuals d’una secció del mur (esbàldrec). Els incendis forestals resulten un factor d’especial rellevància per l’àrea que arriben a afectar. A la temporada seca, el boscos es mostren molt vulnerables i les conseqüències damunt el medi ambient poden ser catastròfiques si no s’adopten mesures adequades de prevenció. Els efectes més immediats són la destrucció del cobertura vegetal que contribueix al manteniment del substrat edàfic. En arribar l’època de pluges es multiplica el poder erosiu de l’escorrentia superficial, l’aigua corre pels vessants sense cap obstacle que la retingui i la pèrdua de sòl és inevitable i irreversible. La vegetació sol colonitzar ràpidament els camps marjats abandonats. Amb les marjades envaïdes per plantes, arbres i arbusts, s’anul·la la funció de talla foc que realitzen els camps marjats llaurats i conreats i s’incrementa el risc de propagació d’incendis en aquestes zones. A més, una vegada cremats i sense cobertura vegetal, la capacitat d’infiltració del sistema de marjades minva de manera que es debilita el sistema de regulació hídrica. Amb els problemes que representen els riscos naturals a la Serra, avui en dia no es pot entendre el món rural sense tenir en compte les construccions de pedra en sec. En un àrea on les precipitacions poden ésser puntualment molt intenses, els elements constructius i els cultius en marjades resulten imprescindibles per controlar i gestionar els recursos hídrics i regular els processos erosius associats. Amb l’abandonament dels camps de cultius marjats, arrel del desenvolupament econòmic i de la terciarització de la societat, no només es perd un valuós patrimoni cultural i paisatgístic si no que es contribueix a la degradació del sistema de regulació hídrica de les marjades i s’incrementa el risc d’avingudes aigües avall. Conèixer el funcionament intern de les marjades i de les característiques físiques del medi és a la base per una correcta conservació dels espais marjats. S’ha d’entendre l’àrea de marjades com un sistema complex en el que intervenen nombrosos factors com són les característiques constructives dels murs, la capacitat d’infiltració del sòl o l’ús de les diferents tècniques per drenar les marjades.