Situats al sud-est del Massís Central, les Cévennes constitueixen una zona exemplar per detectar els riscos que provoca el contacte dels vents humits procedents de la Mediterrània amb els alts pendents d’una muntanya mitjana cristal·lina. Les altituds s’eleven brutalment fins als 1600 metres, i les precipitacions passen de 700 mm a Nîmes a més de 2000 mm sobre el relleu elevat. Aquest sector del centre del Languedoc-Roussillon presenta les característiques comunes a les regions mediterrànies, on un relleu enèrgic i despoblat domina un avantpaís densament poblat i un litoral turístic. En aquesta configuració resulta indispensable avaluar la resposta de l’alt país a l’atzar pluviomètric per a prevenir els problemes d’inundació riu avall. L’episodi catastròfic del 9 de setembre de 2002 ve a recordar la dimensió dels successos.

Les terrasses de cultiu que, fins als 900 m d’altitud, vesteixen els costers, han contribuït al control de les aigües i al manteniment dels sòls. La seva degradació implica un augment del risc d’erosió i d’inundació. Descriure la disposició de les marjades en diferents sectors de les Cévennes analitzant els factors de degradació, així com estudiar el funcionament hidrològic i hidrosedimentari de petites conques al sector Vallée-Obscure, prop d’Anduze, permetran precisar el paper de protecció d’aquests elements antròpics.

Les Cévennes (veure mapa al final del text) estan caracteritzades per una extrema dissecció de relleus, de nombroses valls encaixades que delimiten estrets interfluvis (barrancs). L’escalonament d’amplis mantells d’alzines, roures i castanyers, cintes de prades, landes de cims, és interromput per nombroses clarianes, on denses construccions s’eleven enmig dels costers amb murs de granit, gneis o esquists. La forta identitat de les Cévennes ha nascut, a la mateixa vegada, de la construcció d’aquests paisatges i del desenvolupament d’una economia agrària tradicional original on els castanyers confrontaven amb moreres. Una successió de crisis religioses, econòmiques, demogràfiques fou ràpida i dramàtica a partir del segle XVIII.

A això s’hi ha d’afegir la forta pressió d’alguns fets físics les tècniques de control de les quals es replanteja avui dia. Existeix, en efecte, un tipus “cevenol” de precipitació i de crescudes caracteritzades per l’imprevist i l’excés. Esquistoses, gneístiques i granítiques, les Cévennes s’eleven per sobre de la seva coberta sedimentària, Garrigues i Causses, i la freqüent alteració de les seves roques dóna lloc a l’erosió dels pendents normalment superiors al 50%. Les carenes han sigut decapades per l’erosió. Els llargs vessants, sovint regulars, difereixen segons la seva exposició: el pendent d’obaga és més llarg i suau i el pendent de solana més fort i rocós. Ambdues vessants queden interrompudes per replans curts on es situen massies, llogarets i pobles, per sobre de l’estrenyiment de les valls, produït en els últims episodis d’enfonsament dels cursos d’aigua.

Les aigües descendeixen ràpidament per un entramat de torrents naturals ("valats") o condicionats ("robinas") amb llits accidentats de cascades i represes, fins als drenatges principals, que són col·lectors amb un perfil estès, amb cursos accidentats de congosts i passos replens d’al·luvions. Generacions d’homes han lluitat contra els rierols, han desviat i canalitzat l’escorrentia, protegint així els sòls. L’aixecament de les Cévennes en el Terciari, responsable del ràpid increment d’altituds a partir de l’avantpaís, del vigor dels pendents, de l’abundància de precipitacions i de la violenta erosió, ha afavorit igualment l’escalonament de cobertes vegetals que han recobert nombrosos elements antròpics. L’alzina colonitza indistintament talussos rocallosos i espais laboriosament construïts a la part inferior o més costeruda dels vessants. Oms i salzes voregen tots els llocs humits tant de valls com de torrents; afavoreixen les formacions de vegetació i al·luvions, i els desbordaments en moments de crescudes sobtades. Els replans que dominen aquests primers pendents estan ocupats per clarianes properes a les prades irrigades i a tots els cultius propers als habitatges. Es tracta de medis estables, on les aigües es desvien per al seu aprofitament. Al voltant, i riu amunt, l’espai cobert per castanyers ha sigut guanyat als roures. El sotobosc està igualment protegit dels rierols per diverses construccions perpendiculars als pendents, sovint en mal estat. Les prades superiors, principalment a obaga, un cop arrabassats els boscos de faig i coníferes, foren estabilitzats per talussos de terra sense empedrar (ribas). Per contra, landes de ginesta, bruc, falgueres i carenes rocoses són espais nus, dels quals s’exporten els materials que trobarem en els llits del conjunt de la xarxa hidrogràfica.

D’entre les imatges tradicionals de les Cévennes, nombroses són les que estan lligades a les aigües, a l’erosió i als esforços desplegats per l’home per tal de controlar dits elements. Es veuen importants cursos d’aigua barrats per parets tallades o preses ("paissièras") de les quals deriven canals ("bésals") d’irrigació per a les prades i els jardins. Els marges permeables de pedra en sec ("tancats" o "albarradas") retenen els sediments en els valats, però constitueixen també punts de partida de canals d’irrigació. Sobre els vessants, les aigües d’escorrentia provinents dels cims sense condicionar són canalitzades i desviades cap a rierols mitjançant canals protectors de desguàs ("trencats") igualment utilitzats com a camins. En el sector marjat ("bancels", "traversiers"), les aigües són drenades per fosses ("aguiers") excavats al peu de les marjades. Baix dels castanyers, nombrosos petits marges ("parets"), més o menys continus i espaiats tallen els pendents. Les arrels i els troncs dels arbres formen ells mateixos obstacles per a l’escorrentia. L’aigua subterrània és captada per galeries excavades a la roca ("mines") que desemboquen a estanys arquejats enmig de parcel·les condicionades en terrasses.

El pagès de les Cévennes és sovint representat portant a les espatlles els sòls perduts de les superfícies cultivades o marjades ("faissas") després d’una violenta tempesta. Els treballs de condicionament de pedra en sec són testimoni d’aquesta llarga tasca de creació de terres cultivables sobre els pendents i de la lluita contra l’erosió. Qualsevol replà és tancat amb parets de blocs de granit, gneis o esquist i els pendents més propers són cultivats en marjades, on els colors tendres dels cultius retrinxen encara, de vegades, sobre els colors pedra dels marges. Castanys i alzines emmascaren els espais veïns també marjats, però avui abandonats. Amplis sectors han sigut convertits en amfiteatres de marjades on les aigües ja no corrien en superfície, degut a què estaven desviades cap a fosses empedrades que servien també de camins.

Algunes observacions i qüestions poden formular-se en referència de l’evolució de les marjades:

-­ Els replans de la part mitjana dels costers (a Aujac i Lamelouze, per exemple) estan ocupats per llargues i amples marjades pròximes a llogarets i pobles. Encara que són utilitzades per jardins i prades, són les que estan més ben conservades. Efectivament, amb suaus pendents, els marges elevats creen marjades horitzontals favorables a la irrigació. Però encara existeixen debilitats: els marges són antics, les pedres es degraden, sobretot els granits, degut a l’alteració de la roca. La circulació de les aigües subterrànies contribueix a reblir amb partícules argiloses els intersticis dels blocs dels marges, sobretot a la regió d’esquists, i a tornar-los impermeables, i per tant queden subjectes a deformacions i esbaldrecs. Les reparacions són, sovint, difícils, fins i tot en aquests llocs privilegiats. La neteja de les fosses ("aguiers") a peu de marge que desviaven l’aigua cap al tàlveg, ja no es fa. En cas de precipitacions fortes, l’aigua arriba a córrer d’una marjada a l’altra, podent desencadenar les torrenteres.

En el marc dels conreus moderns (ceba dolça de Viganais, per exemple), el rec per aspersió augmenta, sense cap dubte, la pressió de l’aigua sobre els marges que havien sigut construïts en un altre context agronòmic, el de la petita irrigació amb “ratlles”. Cal destacar que la cultura de la ceba dolça que s’estava desenvolupant considerablement durant una desena d’anys, ofereix una nova vida a les marjades de cultiu cevenoles que ofereixen superfícies planes, exposicions de costers, sòls drenats i permeten disminuir els tractaments fungicides. El cultiu en aquests llocs és una condició necessària a l’obtenció de la denominació d’origen. El problema de defensa de les marjades enfront als riscos naturals, novament revalorades, és d’actualitat. Però els pendents superiors exerceixen un efecte de dominació sobre aquests replans. El 1986 Saint-Germain de Calberte va patir torrentades i esllavissades difícilment controlables ocasionades per les aigües que ja no estaven desviades per les ratlles ("trencats") avui en dia reblides.

-­ El mantell aparentment uniforme de castanys desenvolupat a costa de l’alzina, i sobretot del roure, ocupa situacions variades. El castanyar salvatge, en els sectors més elevats i allunyats, generalment a obaga, tot just està tallat per marges. Sobre els forts pendents, sovint superiors al 50%, té lloc una erosió lineal, com a obaga de Saint-Martin-de-Lanuscle, el descalçament dels troncs, i múltiples signes d’erosió en superfície (descalçament d’arbusts, cobertes de sòl nu, etc.). La migració dels elements fins del sòl és, sense cap dubte, més dèbil actualment que a èpoques on els munts d’herba eren incinerats in situ per “ecobuage”, les fulles i les falgueres usades per al llit dels animals, les bogues recollides per a secar-se en clèdes, i les rames utilitzades per a produir carbó de llenya. Aquestes pràctiques antigues qüestionen la manera en què els usuaris del castanyar salvatge consideraven l’erosió del sòl en els segles XVIII i XIX: és útil o perjudicial nodrir amb terra fina les marjades transversals riu avall? Una altra pregunta interessant fa referència a la funció actual dels espessos llits de fulles de castany. Algunes indicacions útils seran extretes de comparacions amb sectors on els castanys han sigut reemplaçats per pi marítim o pi negre.

A sectors on els castanyers eren conreats, diversos tipus d’obres coexisteixen en els pendents: marges baixos distants entre sí interrompen un pendent sense retocar (o accentuats pel col·luviament), marges en semicercle al voltant d’un sol arbre, marjades on el pendent de la roca original i la "faissa" (superfície cultivada) es reparteixen l’amplada. Tant en els boscos de castanys antany cultivats com en les marjades properes als habitatges, els elements antròpics han sigut importants: faissas tornades més horizontals per a terraplè, marges elevats per a compensar el pendent, empedrat dels aiguiers per on circula l’aigua. El medi s’ha tornat més estable com ho demostren els llargs camins a solana abaix de Bonnevaux. Contràriament, podem preguntar-nos sobre la influència de les marjades en matèria de retenció d’aigua comparades amb els vessants d’igual pendent però sense marjar.

-­ - A baixa altitud, a solana, a la part inferior dels costers, on es troba l’alzina, és on les obres de pedra en sec són nombroses (com a Saint-Martin-de-Lanuscle), però localitzades, degut a què estan lligades a micro-replans. Els sòls són prims i la seva erosió activa. Cal preguntar-se si aquesta secció dels costers no contribuiria a reblir de graves els llits fluvials.

-­ - En el costat oposat, els talussos amb herba, o ribas, existeixen quan les formacions superficials són amples, ja sigui a la part superior convexa dels costers, ja sigui per damunt els replans. Aquí el pendent està tallat per talussos plens de terra per obtenir una parcel·la horitzontal ("faissa"). Els bessals condueixen l’aigua al llarg del talús des d’on poden regar la parcel·la inferior. La cobertura herbàcia posseeix un elevat poder de protecció dels pendents (obaga de la vall Francesa). Aquests sectors tenen, sens dubte, una elevada capacitat de retenció d’aigua.

-­ La totalitat de la conca de recepció d’alguns rierols ha pogut ser marjada, el que atorga al dispositiu un aspecte d’amfiteatre. La circulació d’aigües subterrànies està concentrada en eixos on les formacions superficials són les més amples. L’escorrentia ordinària queda subterrània, explotada a vegades per mines de drenatge (àrees limítrofs amb La Vielle, a Saint-André-de-Majencoules; gran freqüència en el Vignais granític). L’escorrentia ocasional de superfície és desviada de la trajectòria que li imposaria el pendent del coster. Els senders empedrats funcionen llavors com a desguàs ("aiguiers"), afluents esporàdics del rierol d’abaix. Si aquesta funció no fos mantinguda, les aigües desfarien els marges i desplomarien els replans de les terrasses. Aquests elements antròpics són de les més espectaculars i quasi de les més perfeccionades, desenvolupades en els costers.

-­ Nombrosos “passos permeables” o marges permeables trunquen els tàlvegs de diferent mida, a vegades poc visibles a la ripisilva i als costers arbrats. La Vallée Obscure, afluent de la Vallée Borgne a la comuna de Peyroles, es consolida com un reconegut exemple per a la rehabilitació de les construccions hidràuliques tradicionals guiades pel SAMGE de Gardons. Sobre una conca de 3,90 km2 drenada per tres cursos principals i els seus afluents, s’han comptabilitzat 465 marges permeables. L’altura dels marges arriba almenys a un metre i supera a vegades els tres metres. Resulta interessant llegir la descripció que d’aquests tipus de dispositius fa J.CHAPTAL a un comunicat el 1799:
“Per a reblir el barranc o tàlveg, el pagès, comença aixecant un marge de pedra en sec al peu d’una muntanya, en tota la seva amplitud i de dos a quatre metres d’altura segons la profunditat del mateix rierol. Aquest marge forma una espècie de dic que oposa el seu flanc al dels cursos d’aigua i els filtra, tant, que l’aigua es neteja: després de la tempesta o d’una forta pluja, les aigües es tornen tèrboles per la terra o les restes de pedra que transporten, dipositen contra el marge quasi tota la matèria que arrosseguen, escapen quasi pures a través dels intersticis de les pedres; i poc a poc, aquests buits es van reblint. A l’angle entrant, o cap a la punta del solc (marjada), s’alça un segon marge paral·lel al primer; aquest marge, que igualment que el primer, atura i filtra les aigües, determina un segon marjament. Es procedeix successivament de la mateixa manera fins a arriba al cim de la muntanya. Gràcies a aquesta enginyosa actuació, es formen, s’eleven marjaments que canvien el coster en diverses capes de terra bona, disposades en escalons a la cavitat del rierol. Llavors, les aigües corren sobre plànols units; (...) i una muntanya que antany portava la imatge de la destrucció no ofereix més que amfiteatres de terra vegetal, sobre els quals es pot establir el conreu més ric”.
Aquestes antigues fonts d’informació permetran desxifrar el funcionament dels dispositius antierosius, parcialment oblidats avui en dia.

Els treballs de desbrossar els tàlvegs i de restauració dels marges permeables ("tancats") portats a terme a la Vallée Obscure permetran compendre millor la funció d’aquestes represes de les quals una arriba als sis metres d’altura. Darrera els marges, afloren els materials disposats en superfície. Seria interessant disposar de rases que permetin conèixer la granulometria del conjunt de sediments bloquejats pels tancats. El nivell al·luvial situat darrera els marges està al mateix nivell que les marjades laterals que, sens dubte, eren regades. Però amb l’absència quasi general de vestigis de "bésals" (canals d’irrigació) ens demanem quina fou la tècnica de dur l’aigua. Aquestes obres plantegen moltes altres preguntes: quina relació existia entre les marjades que dominen immediatament un "tancat" (marjada permeable) i la petita superfície al·luvial situada per damunt aquesta? A quin ritme foren construïts els "tancats"? Quina és la seva capacitat de retenció d’aigua? Quins seran els impactes sobre la hidrologia i les marjades sedimentàries si la seva degradació s’accentua?

-­ Les preses ("paissièiras") edificades perpendiculars als cursos d’aigua més importants tenien com a funció retenir una reserva d’aigua que pogués ser desviada (a vegades sobreelevant-la amb l’ajuda de sínies) per al rec de jardins, horts i pastures. Avui en dia, el rec es fa per aspersió (vall de Reynus a Taleyrac, Vallerague). La tornada al sistema de preses precisaria d’un bon domini dels processos erosius.

Jean­Marie CASTEX,
Claude MARTIN, Andrée DAGORNE et Éric BAILLY