Curs de formació pedra en sec
Els margers, amb la seva mestria i el coneixement de la pedra, han deixat l'empremta en els paisatges de l'illa, on han trencat la fesomia dels vessants, han bastit habitacles per a l'ésser humà i per al bestiar, han canalitzat els torrents per evitar la inundació dels conreus o han ajudat a obtenir aigua amb pous, sínies i fonts de mina.


L'ofici de marger, documentat com a tal a Mallorca ja al segle XV, evolucionà fins a assolir un elevat grau de perfeccionament de la tècnica.


Els pagesos o roters també aixecaren marges, barraques i parets, però la complexitat dels grans conjunts marjats i de les obres hidràuliques i viàries confirma l'alt nivell d'especialització de l'ofici, amb unes eines i un vocabulari propis.


Antigament, qualsevol podia aprendre l'ofici, però era habitual seguir la tradició familiar i iniciar-s'hi de ben jove, amb onze o dotze anys. La destresa a l'hora de posar pedres i el domini de la tècnica s'assolien amb el temps i l'experiència, seguint atentament i amb paciència les ordres i els consells del mestre.


A la segona meitat del segle XX, amb el declivi de l'agricultura i l'abandonament de les construccions de pedra en sec, l'ofici va estar a punt de desaparèixer i es posà en perill la transmissió d'aquests coneixements. Ara bé, a finals dels anys vuitanta s'inicià la recuperació, amb la intervenció del Consell de Mallorca. D'aquesta manera, avui es pot considerar que l'ofici de marger està plenament normalitzat i disposa d'un gran nombre de professionals qualificats.

Marger adobant amb un martell de punta petit
Marger adobant amb un martell de punta petit
Els nostres margers han emprat tradicionalment un bon grapat d’eines, algunes pròpies de la pedra en sec i d’altres de comunes a altres oficis de la construcció. La majoria són molt senzilles, fetes amb fusta i ferro acerat, i ja en tenim notícies en el segle XV.

Amb tasconeres, manuelles i picasses obrien, xapaven i esmicolaven la pedra necessària per bastir en sec. Aquesta pedra, l’adobaven a peu d’obra amb picassons, martells de punta o martells de tall. Les aixades pedrenyeres i els càvecs, els feien servir per eixermar i excavar el terreny.

Per transportar pedra, reble o terra empraven senalles, civeres, tirassos, carretes de mà o carreretes. Les peces més grosses, les movien amb palanques (perpal, perpalina).

Amb la llinyola traçaven marges i parets, anivellaven l’empedrat dels camins amb els regles i donaven consistència a l’empedrat amb els matrassos.

Amb els porgadors destriaven la terra i la reblada, i amb el capserrat triaven les pedres més adequades per als murs enqueixelats i marcaven els angles per adobar-les.

Actualment, encara fan servir una gran part d'aquest utillatge, però amb el temps s’ha mecanitzat el transport de la pedra i s’han introduït els compressors i les capoladores mecàniques.

              
Càvec
Per eixermar i excavar el terreny
Martell de punta petit
Per adobar la pedra
Civera
Per transportar pedra, reble o terra

Margers pujant un marge
Margers pujant un marge
La feina del marger comença amb l’obtenció de la pedra. L’espedregament dels camps de conreu ha estat una bona font de pedreny, encara que sovint ha resultat insuficient. Per aquest motiu, ha estat habitual trossejar grans blocs de pedra dels voltants de l’obra o, fins i tot, obrir-hi petites pedreres. La pedra viva, tan abundant a la nostra illa, és considerada la de més qualitat per bastir en sec i, lògicament, és la més emprada.

Antigament per extreure la pedra s’utilitzaven dues tècniques: els barrobins de calç o les tasconeres.

La pedra pot emprar-se així com queda després de trencar-la, però normalment l’adoben, és a dir, li donen una forma més o menys allargada a cops de martell o de picassó per tal de facilitar-ne la col·locació i l’estabilitat. La cara vista pot adobar-se fins a fer-la més o menys plana i escairada, segons l’aspecte exterior que se’n vol aconseguir.

Com en les altres feines artesanes, la mà de cada mestre deixa un segell característic, que es reflecteix en la forma de treballar la pedra, de col·locar-la, etc.

L’experiència adquirida durant segles ha originat, per exemple, un conjunt de recomanacions per pujar un marge ben resistent. El marger sap que és millor utilitzar pedreny gros i que és aconsellable situar les peces més grosses a la part inferior. Les pedres s’han de col·locar de manera que tenguin la major superfície de contacte, sense formar columnes, i s’han de falcar per la part interior per evitar-ne desplaçaments.

              
Adobar
Donar forma a les pedres
Empedrar
Pavimentar de pedres el sòl
Coronar
Col·locar la darrera filada de pedres d’un marge o paret

Recomanacions bàsiques per a prevenir els riscs en les tasques de marger: