La Sibil·la és un cant d'origen medieval que forma part de les maitines de Nadal. La seva importància rau al fet que és un dels pocs exemples encara vius del folklore religiós medieval, que tan sols han perviscut a Mallorca i a l'Alguer, i per això se l'ha declarat Bé d'Interès Cultural (Consell de Mallorca, 10/12/2004) i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (UNESCO, 16/11/2010).




A l'Europa medieval moltes celebracions litúrgiques s'acompanyaven de representacions i drames de caire didàctic i moral, per fer-se més entenedores per al poble. Els drames sacres més populars i més estesos eren els relacionats amb els cicles de Nadal i Pasqua.

Amb els segles, aquestes representacions, fetes als temples i transmeses majoritàriament per tradició oral, varen anar evolucionant i canviant, fins que l'Església va deixar de considerar-les útils i les va negligir i prohibir de manera expressa. Part d'aquestes representacions han arribat, molt evolucionades, fins al nostres dies a les representacions de la Passió i als Pastorets.

El cant de la Sibil·la va ser una de les dramatitzacions medievals del cicle de Nadal que més arrelaren a la península i, sobretot, a Catalunya, des d'on va arribar a Mallorca després de la Conquesta de Jaume I. Aquest cant, del qual es conserven diferents manuscrits del segle X (Ripoll, Còrdova) pertanyents a la litúrgia mossàrab, es va representar per tota la península amb més o menys continuïtat fins a les prohibicions sorgides del Concili de Trento.

Després d'aquestes prohibicions, el cant de la Sibil·la sols ha perviscut, per la seva gran popularitat, a Mallorca i a la seu d'Alguer, i s'ha convertit en un dels pocs exemples encara vius de les expressions folkloricoreligioses d’origen medieval.

A més, no cal oblidar que el cant de la Sibil·la és un dels trets més populars i tradicionals de les celebracions nadalenques de Mallorca.


El Cant de la Sibil·la és el cant d'un poema sobre el judici final, el Judicii Signum, que reproduïa les profecies de la sibil·la d'Eritrea.

Els versos d'aquesta profecia formaven un acròstic de significació cristiana que sant Agustí va reproduir en llatí al llibre 18, capítol 23 de la seva obra De Civitate Dei.

El text llatí fou inclòs a un sermó titulat Contra iudaeos, que s’atribuí a sant Agustí, però que era del bisbe Quodvultdeus de Cartago i que es llegia a la lliçó novena de les matines de Nadal.

La lectura d'aquest text, com era habitual a moltes celebracions religioses medievals, anava acompanyada d'una representació. L'escenificació d'aquest sermó era coneguda com la processó dels profetes, ja que mentre es llegia eren convocats profetes de l'Antic Testament i altres personatges, com Virgili, Nabudoconosor i la Sibil·la Eritrea, que a la Seu era interpretada per sis preveres.

La Sibil·la pronunciava un llarg oracle, encapçalat per les paraules Judicii Signum, on profetitzava la venguda de Jesucrist com a jutge i on descrivia els successos de l'arribada de la fi del món.

La descripció d'aquesta celebració, que podia ser llarga, amb la processó, o curta, sols amb el cant de la Sibil·la, es descriu a dues consuetes de la Seu. A la primera, consueta "de tempore", de mitjans del segle XIV, la Sibil·la podia ser cantada en llatí o en català, pels preveres o per un nin. A la segona consueta "de la Sagristia", de 1511, el cant es feia només en català per un nin.

La reforma del culte introduïda després del Concili de Trento va suposar la desaparició a les celebracions litúrgiques de la majoria d'aquestes representacions i drames no purament religiosos que es celebraven a tota Europa. Així, al Breviari romà, que Pius V publicà el 1568 seguint les directrius del Concili, no figurava el sermó pseudoagustinià a les matines de Nadal, quedant la Sibil·la fora de la litúrgia.

Quan a Mallorca va començar a regir el nou breviari el 30 de novembre de 1572, es va deixar de cantar la Sibil·la, al manco a la Seu, fins el 1575, en què el bisbe Joan Vic i Manrique la va permetre, però ja fora del seu context originari.

Altres disposicions conegudes fins ara sobre la Sibil·la són les de 1666, del bisbe Pedro Fernández Manjarrés, que especifica que sols es podria cantar amb permís exprés del bisbe, i les de 1692 del bisbe Pere d'Aragó i de Cardona, que advertia que només es podria cantar per Nadal i no en altres vigílies ni festes, fet que demostraria, segons diferents autors, el gran arrelament d'aquest cant.

Durant aquest temps que va ser prohibida o només tolerada, s'eliminaren la major part dels complements teatrals i el cant quedà configurat escènicament pràcticament com el coneixem avui en dia.

En qualsevol cas, i si bé fora de la litúrgia, el cant de la Sibil·la es va continuar celebrant els segles següents, fins esdevenir la tradició nadalenca més antiga i singular de Mallorca.

El cant de la Sibil·la va tornar al seu lloc natural, la litúrgia, amb la reforma del Vaticà II, amb l'aprovació per la Santa Seu, el 1967, d'una ordre de celebració de la Nit de Nadal a Mallorca, on es torna a introduir el cant.
El cant de la Sibil·la apareix documentat des del segle X a diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i França. Tot i que inicialment es cantava en llatí, a partir del segle XIII ja hi ha documentades les primeres versions en llengua catalana. Aquestes primeres versions catalanes del Judicii Signum no se traduïren directament del text llatí sinó que provenen totes d'una versió-adaptació d'origen provençal, el que demostraria la gran popularitat i difusió que assolí aquest cant.

Entre els textos catalans procedents d'aquest tronc comú occità hi ha un còdex del segle XIV, conservat a l'Arxiu Diocesà de Mallorca, que es va trobar el 1908 al monestir de la Concepció i que procedia del convent de Santa Magdalena. La transmissió oral i la manca de manuscrits ha fet que al llarg dels segles els textos més antics en llengua vulgar hagin sofert moltes modificacions i hagin donat lloc a moltes versions. El text que avui en dia es pot considerar com més representatiu i el que més es pot sentir a la litúrgia actual és el següent:

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.

Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
- Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: - Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.




Originàriament la Sibil·la es cantava amb melodia gregoriana i, tal i com es pot veure al Còdex de la Concepció abans esmentat, l'acompanyament musical que es feia a Mallorca, tret d'en algunes variacions, era el mateix documentat a altres llocs de la península. Avui per avui no es pot saber fins quan es va cantar la Sibil·la amb aquesta música gregoriana, però segurament fou fins el segle XVI o XVII.

La transmissió oral del cant durant segles va comportar, igual que amb el text, l'aparició de diferents variacions i models. L'interès que va suscitar aquest cant entre els primers estudiosos de la música i folkloristes del XIX va donar lloc a la transcripció en partitura de les diferents versions conegudes en el seu moment, amb la qual cosa es fixaren les versions melòdiques que han arribat fins avui dia. Actualment, les versions que s'interpreten, si be amb diferències i matisos, son poques perquè totes tenen com origen comú les partitures fixades pels estudiosos del segle XIX.

Vídeo: la Sibil·la de Lluc
Al començament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que varen ser substituïts amb el pas dels segles per un nin cantor. Actualment, a la majoria de les esglésies continua essent un nin el que canta, si bé en alguns casos ho fa una nina o una dona.

A la representació actual, el nin cantor surt acompanyat per dos o més escolans amb ciris, que l'acompanyen fins al presbiteri o la trona. Les estrofes són entonades a veu sola i sense acompanyament instrumental, excepte quan, entre estrofa i estrofa, s'introdueix l'orgue.

La indumentària que s'utilitza és molt semblant a totes les esglésies de Mallorca. Sol consistir en una túnica blanca o de color, de vegades brodada al coll i a la part inferior, i habitualment una capa; en alguns pobles la capa es substitueix per una altre túnica. El cap es cobreix amb una gorra del mateix color que el vestit.

A les mans porta una espasa, que manté dreta davant la cara el temps que dura el cant, i quan aquest acaba forma amb l'espasa una creu a l'aire. A algunes de les celebracions, en acabar el cant, es talla amb l'espasa una coca que penja del tornaveu de la trona. En els darrers segles també està documentat que es tallaven les neules que solen decorar les esglésies per Nadal.
La presència a les esglésies de Mallorca del cant de la Sibil·la a les matines de Nadal des de la Conquesta, tret dels anys 1572-1575 que es va deixar de cantar a la Seu, és un dels exemples encara vius del folklore religiós medieval, del qual queden escasses mostres a tot el nostre entorn cultural.

Molts estudiosos de la música mallorquina no dubten de qualificar el cant de la Sibil·la com un dels fenòmens més singulars i rellevants de la tradició musical mallorquina, per la convergència de tradició popular i música culta i per constituir un cas únic on poder llegir les diferents pràctiques musicals que s'han produït al llarg dels segles. La llarga pervivència i la transmissió oral fa que s'hagin anat repetint uns elements fixos, a la vegada que s'anaven incorporant elements renovadors i de canvi, provocant l'aparició de diferents versions i variants.

La singularitat i rellevància que té el cant de la Sibil·la dins l'imaginari col·lectiu dels mallorquins, el seu caràcter de representació ritual, lligat a un temps (el Nadal) i a un territori (Mallorca), així com les seves característiques úniques, el fan mereixedor, en virtut de la Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears, de ser considerat com un dels béns més rellevants del patrimoni històric de les Illes Balears i, per tant, d'una protecció individualitzada, que, tal i com assenyala l'esmentada llei, és la de Bé d'Interès Cultural. El fet de constituir alhora un cant únic i múltiple, per les seves arrels comunes i per les seves diferents maneres interpretatives, fan que aquesta declaració afecti per igual a totes les versions interpretades a l'actualitat i que s'adaptin a l'esquema interpretatiu, textual i musical descrits.

La Sibil·la és Bé d'Interès Cultural immaterial per declaració del 13/12/2004 (BOIB 25, 15/02/2005 ; BOE 60, 11/03/2005).

Candidatura a Patrimoni Cultural per la UNESCO
A finals de juliol de 2009, el Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca va iniciar una primera campanya de recollida de signatures per tal de donar suport i reforçar la candidatura de la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.

Tal com estableix el protocol de la demanda, i per tal de complir amb els terminis establerts, el Departament de Cultura i Patrimoni va remetre el 24 d'agost, a la primera fase, un informe detallat sobre la Sibil·la a la UNESCO, acompanyat de més de 2.000 signatures recollides per reforçar la candidatura.


El 16 de novembre de 2010, la UNESCO decidí, durant la cinquena sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial celebrada a Nairobi, incloure el Cant de la Sibil·la en la seva Llista Representativa.

Capella Mallorquina (Coral): Festa de la Sibil·la (enregistrament sonor), Ona Digital, Palma, 1995.

GRIMALT GOMILA, Josep Antoni: La Sibil·la, una tradició adulterada?, Balears, 29/01/2001.

La Sibil·la i les Matines a Mallorca (enregistrament de vídeo), Palma, Consell de Mallorca, 2010. [2a. edició]

MAYOL LLOMPART, A. La festa a l'època medieval (Pollença, 1350-1450), El Gall, 2008.

PÉREZ MARTÍNEZ, Llorenç: Sa Sibil·la: en la noche de navidad, Palma, 1955.

Sa Sibil·la felanitxera (enregistrament sonor), Felanitx, Centre Cultural, s/d.

SAVALL, Jordi (director): El cant de la Sibil·la (enregistrament sonor), Mallorca, València, 1400-1560, Bellaterra, Barcelona, Alia Vox, 1999.

VICENS VIDAL, Francesc: La Sibil·la, Mallorca, Consell de Mallorca, 2006.