Les primeres institucions pròpies de govern de l’illa de Mallorca, cal cercar-les en els anys immediatament posteriors a la conquesta catalana de l’any 1229. Inicialment, aquestes institucions (els jurats i el Consell Assessor dels Jurats) representaven de manera gairebé exclusiva la Ciutat de Mallorca.




Detall escultòric de l'edifici del Consell
EL CONSELL DE MALLORCA
La gestació del Consell Insular de Mallorca (1977-1979)

La lluita per l’autonomia de les Illes Balears va assumir la demanda del reconeixement de la personalitat política i administrativa de cada illa, un fet mai no reconegut per l’Estat espanyol. L’illa de Menorca fou capdavantera en la lluita per l’establiment dels consells insulars. També a les Pitiüses es tenien aspiracions semblants.
El 1977 fou un any d’intensa activitat en aquest sentit; els interessos i les opinions eren molt diferents i els acords resultaven difícils. El 30 de juliol es va constituir l’assemblea de parlamentaris de les Illes Balears, presidida per Jeroni Albertí, diputat d’Unió de Centre Democràtic (UCD). Aquesta institució assumia «l’aspiració a l’autonomia dels pobles de les Illes» i es declarava a favor de recuperar les institucions polítiques d’autogovern.
El 1978 l’Assemblea de Parlamentaris, reunida a Eivissa, aprovà el Document per a la preautonomia de les Balears, i finalment un Decret llei de 13 de juny del mateix any aprovava el règim preautonòmic. Aquest Decret llei establia l’existència de tres consells insulars i un Consell General Interinsular. La Llei d’eleccions locals del 17 de juliol de 1978 referendà aquest decret, que fou confirmat per la Constitució espanyola aprovada per referèndum el 6 de desembre del mateix any.

L'època preautonòmica (1979-1983)

El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions al Consell Insular de Mallorca. S’elegiren 24 consellers i fou la Unió de Centre Democràtic (UCD) el partit que obtingué la majoria, amb el 48% dels vots i 15 consellers; el partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) obtingué el 26,7% dels vots i 6 consellers; la tercera força fou el Partit Socialista de Mallorca (PSM), l’11,54% dels vots i 2 consellers, i el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB), el 6,89% dels vots i 1 conseller.
D’acord amb aquests resultats es va constituir el 24 d’abril de 1979 el primer Consell Insular de Mallorca. La seu de la institució fou l’edifici de l’antiga Diputació Provincial, al carrer del Palau Reial de Palma.
Jeroni Albertí com a candidat del partit més votat, la UCD, en fou elegit president. La primera Comissió de Govern, la integraven, a més del president, quatre consellers de la UCD i dos del PSOE. S’organitzaren les comissions informatives de beneficència, d’urbanisme, d’agricultura, d’educació, d’esports i turisme, d’obres públiques, d’hisenda i de personal i planejament.
La tasca més urgent que s’hagué d’emprendre fou la transferència d’immobles, competències i personal de l’antiga Diputació Provincial al nou Consell de Mallorca.
El setembre de 1982 es produí la desfeta de la UCD a nivell estatal i les Corts foren dissoltes abans de l’aprovació de l’Estatut. Jeroni Albertí dimití del càrrec i la presidència fou ocupada per Maximilià Morales, també de la UCD.

Els inicis de l'autonomia (1983-1987)

Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el Consell de Mallorca passà a tenir 30 diputats. Les primeres eleccions que es realitzaren ja d’acord amb aquest estatut foren les del maig de 1983; en aquestes eleccions es va produir un empat entre les dues forces majoritàries, el PSOE i la coalició conservadora integrada per AP-PDP-UL, que aconseguiren 11 diputats cada una. Aquest empat, el va desfer Unió Mallorquina i el seu candidat Jeroni Albertí fou elegit novament president del Consell de Mallorca a canvi del suport de la seva formació a Gabriel Cañellas (AP) com a president de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
Durant aquesta legislatura el Consell Insular de Mallorca donà suport de manera ferma i decidida a l’esport i va intentar dotar amb les infraestructures més necessàries tots els pobles de Mallorca.
El novembre de 1996, es va aprovar la Llei electoral de les Balears. En virtut d’aquesta llei, el consell Insular de Mallorca passà a tenir 33 diputats.

El segon mandat (1987-1991)

Les eleccions autonòmiques de juny de 1987 suposaren un triomf de la dreta estatalista presentada sota la denominació d’Aliança Popular ­ Partit Liberal (AP-PL). A Mallorca aquesta formació, encapçalada per Gabriel Cañellas, obtingué el 35% dels vots i 13 diputats.
Un nou pacte entre AP i UM, que havia obtingut 4 diputats, permeté als conservadors seguir en el Govern Balear i, a més, obtenir la majoria absoluta al Consell de Mallorca. D’aquesta manera, Joan Verger (AP) fou elegit president de la institució. Les prioritats del nou president es fixaven, segons el discurs d’investidura, a millorar el finançament, elaborar un pla d’instal·lacions esportives i millorar la xarxa de carreteres.
El juliol de 1990, segons una llei del Parlament Balear, els consells insulars assoliren les màximes competències en un tema tan important com l’urbanisme; a partir d’aquest moment tenien capacitat per aprovar plans d’ordenació urbana i normes subsidiàries.

El tercer mandat (1991-1995)

Els conservadors estatalistes es presentaren a les eleccions autonòmiques de 1991 sota les sigles del PP (Partit Popular) i en coalició amb UM. Aquesta formació obtingué el 47,5 dels vots i 18 diputats. Amb aquesta majoria absoluta, Joan Verger fou reelegit president del Consell de Mallorca.
Durant aquesta legislatura, el Govern Balear va traspassar diverses competències als consells insulars. Entre aquestes tingué una gran importància la gestió de l’eliminació de residus sòlids, tanta que la construcció de la planta incineradora de Son Reus condicionà bona part de la vida política del Consell.
Un altre factor determinant en la política d’aquests anys fou el progressiu distanciament entre UM i el PP. En el seu V congrés, celebrat el 1992, UM es declarava nacionalista, i el setembre del mateix any Gabriel Cañellas destituïa Maria Antònia Munar (UM) del càrrec de consellera de Cultura del Govern Balear.
El març de 1994 es produí el trencament definitiu entre les dues formacions polítiques. El PP quedà en minoria al Consell i es va veure obligat a cedir algunes àrees de gestió a l’oposició.

El quart mandat (1995-1999)

Les eleccions de 1995 suposaren la victòria del PP, però aquesta victòria no fou suficient per aconseguir el control del Consell de Mallorca, ja que els nacionalistes d’UM optaren, per primera vegada, per pactar amb les forces progressistes.
El 7 de juliol de 1995 es va constituir el nou Consell Insular de Mallorca, controlat per l’anomenat Pacte de Progrés. Maria Antònia Munar (UM) fou elegida presidenta amb els vots del seu partit i els del PSIB-PSOE, PSM i EU; en total 17 vots.
La nova política del CIM aviat es decantà per una ordenació del territori més restrictiva i per un impuls decidit i planificat a la cultura autòctona.
Tampoc mancaren les dificultats per mantenir el Pacte. La crisi més greu fou la de la planta incineradora de Son Reus. Per aquesta qüestió, el juny de 1996, Maria Antònia Munar arribà a destituir els consellers del PSM. El juliol del mateix any el Pacte es recompongué i es restablí la situació anterior al trencament.
Durant aquesta legislatura continuaren les cessions de competències als consells insulars. També es declarà himne de Mallorca «La Balanguera» de Joan Alcover i es va aprovar el 12 de setembre, dia en què el rei Jaume II jurà les franqueses del regne de Mallorca, com a diada insular.

El cinqué mandat (1999 - 2003)

Les eleccions de 1999 suposaren el manteniment, a la circumscripció de Mallorca, de la majoria del Pacte de Progrés. Maria Antònia Munar (UM) fou reelegida presidenta amb els vots del seu partit i els del PSIB-PSOE, PSM i EU-EVIB. En el seu discurs d’investidura declarà que els consells insulars havien de convertir-se en l’eix vertebrador del nou model de país. També destacà que el nou govern insular seria estrictament nacionalista i defensaria les senyes d’identitat i l’equilibri territorial.
Durant aquest període s’ha consolidat el Consell de Mallorca com a institució representativa de l’illa, també se n’han incrementat les competències i s’ha reforçat l’equip de govern.
L’octubre de 2000 el Parlament Balear va aprovar la Llei de consells insulars, en la qual es defineixen els consells «com a organitzacions per a l’autogovern de les illes». Aquesta nova llei aprofundeix en l’organització i el funcionament dels consells insulars. El més innovador és la possibilitat de crear un Consell Executiu nomenat pel president. Aquest consell, de la mateixa manera que el govern autònom, pot estar format per consellers no electes. Aquesta llei fou impulsada pels partits del Pacte de Progrés i especialment per UM; el PP s’hi oposà aferrissadament i el govern de Madrid presentà un recurs d’inconstitucionalitat que deixà en suspens aquesta llei. Finalment, el maig de 2001, el Tribunal Constitucional decidí aixecar la suspensió. El juny de 2001 prengué possessió el Consell Executiu, un autèntic govern de Mallorca.

El sisé mandat (2003 - 2007)

Amb les eleccions de 2003 el ple del Consell quedà constituït per 16 consellers del PP, 9 del PSOE, 3 del PSM, 3 d’UM i 2 EU-Els Verds. Aquests resultats donaren resultat a un nou escenari polític al Govern de Mallorca, i es signà el pacte de governabilitat entre el Partit Popular i Unió Mallorquina. Maria Antònia Munar (UM) fou reelegida presidenta amb els vots del seu partit i els del Partit Popular. Es creà un nou organisme autònom, l’Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca, que el gestiona el Partit Polular, i s’encarrega de les àrees de Serveis Socials i Esport Base. En el seu discurs d’investidura, Maria Antònia Munar declarà que aquest mandat era el de les solucions i el de l’estabilitat política, que es durien envant iniciatives com l’aprovació del Pla territorial de Mallorca, les obres del desdoblament de la carretera Palma - Manacor, les obres del Teatre Principal, la promoció de la llengua i la cultura, entre d’altres.

Documents relacionats