Les primeres institucions pròpies de govern de l’illa de Mallorca, cal cercar-les en els anys immediatament posteriors a la conquesta catalana de l’any 1229. Inicialment, aquestes institucions (els jurats i el Consell Assessor dels Jurats) representaven de manera gairebé exclusiva la Ciutat de Mallorca.




Detall escultòric de l'edifici del Consell
LA DIPUTACIÓ PROVINCIAL
Fase de consolidació (1812-1979)


Aquesta va ser una etapa difícil a causa del context polític de l’Estat espanyol i de la manca d’experiències de caràcter democràtic. La institució havia de tenir cura del govern provincial i de defensar els interessos estatals davant les demandes locals; era, en definitiva, un instrument per controlar i tutelar els ajuntaments.
La institució es va veure afectada pels esdeveniments polítics que sacsejaren l’Estat espanyol i arribà a ser dissolta el 1814 per tornar a ser restablerta el 1820, quan es reimplantà la Constitució de 1812.
La gestió de la Diputació Provincial al llarg d’aquest període se centrà a controlar la gestió política municipal i provincial, defensar el regim constitucional i, finalment, reivindicar davant l’Estat els drets i les necessitats locals

El període liberal (1836-1874)

La Diputació fou un reflex dels moviments pendulars de la política estatal. Durant les etapes de govern progressista s’impulsà la democratització de la vida política illenca i es promogué la independència municipal. Des de la institució provincial es posaren en marxa diferents plans de millora de les estructures illenques en camps com la política urbanística, l’ensenyament primari, la higiene pública o la beneficència pública.
Fins al 1868 el governador civil era el president nat de la Diputació i les relacions que es mantenien amb els ajuntaments eren sobretot de control.
Al llarg de l’anomenat Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868 ­ 1874) la Diputació no tingué un paper tan determinant com calia esperar, principalment a causa de la feblesa del projecte polític liberal. Tot i això, s’impulsaren reformes significatives en els camps de la sanitat pública, l’ensenyament o l’urbanisme.
El projecte de Constitució Federal de 1873 contemplava les Balears com un estat federal. Aquestes aspiracions es frustraren i les esperances d’acabar amb el centralisme s’esfumaren quan el gener de 1874 foren dissoltes les Corts.

Caciquisme i regionalisme (1875-1824)

Un cop més la Diputació, com gairebé sempre al llarg de la seva existència, estigué sotmesa als esdeveniments que marcaren la política estatal. Durant els primers anys de la Restauració (1875 ­ 1898) la Diputació tingué un caràcter especialment administratiu. Les àrees principals de la seva gestió eren pressuposts municipals, quintes, beneficència, sanitat, obres i ensenyament.
A partir del decenni de 1890, gràcies a l’impuls d’Alexandre Rosselló, la institució es convertí en un element impulsor i canalitzador de projectes de modernització. Aquesta nova sensibilitat es materialitzà en intervencions a favor dels interessos econòmics illencs durant el darrer decenni del segle XIX i els primers del XX. A més d’aquesta política econòmica es gestionà la modernització educativa, la millora de les obres públiques, la política cultural i les millores socials.
El 1916 la Diputació hagué d’afrontar una greu manca de pressupost, aleshores el diputat Lluís Alemany proposà, amb el suport de la majoria, convertir la Diputació en una mancomunitat balear. Aquesta proposta suposava una descentralització administrativa i una major autonomia per a les Illes. Els sectors més conservadors (patronal industrial, Cambra de Comerç, cambres agràries...) s’oposaren frontalment a aquesta proposta, la qual finalment fou descartada el 1917 a causa dels efectes de la crisi econòmica i de l’hegemonia política de Joan March i del Partit Liberal.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
A proposta de Miguel Primo de Rivera, les diputacions provincials foren dissoltes el 12 de gener de 1924. El governador, com a president, designà els diputats interins que havien d’integrar la nova diputació. Aquests prengueren possessió del càrrec el 20 de gener de 1924 i presentaren la renúncia el 20 de novembre del mateix any, quan no foren capaços d’aprovar el pressupost. El 4 de juliol, en una reunió a Palma, els batles de la Província havien demanat la desaparició de la Diputació Provincial.
Es creà una nova diputació, integrada per 20 diputats que es mantingueren en el càrrec fins al 31 el març de 1925, en què es va aprovar l’Estatut provincial. Aleshores es formà una diputació integrada per 8 diputats de Mallorca, 4 de Menorca i 2 d’Eivissa.
Al llarg d’aquest període, la limitació pressupostària fou el principal problema de la Diputació. De fet, la major part del pressupost es dedicava a beneficència, una de les seves competències principals.

L'època republicana (1931-1936)

El 14 d’abril de 1931 es proclamà la República. Republicans i socialistes ocuparen, sense resistència, l’edifici de la Diputació i Francesc Julià en fou nomenat president. L’11 de maig es constituí la Comissió Gestora, presidida pel mateix Francesc Julià. Durant aquest període se succeïren dues comissions gestores més, fins al 19 de juliol de 1936, en què la Diputació fou ocupada pels revoltats franquistes.
En aquest curt període els objectius principals foren la beneficència municipal i la millora de la xarxa viària. Un aspecte innovador de la política republicana fou la preocupació per la divulgació cultural, que es reflectí, sobretot, en la creació de les biblioteques populars

La dictadura Franquista (1936-1975)

Des de juliol de 1936 fins al 1949 la Diputació estigué dirigida per una Comissió Gestora. A partir de 1949 fins a 1975 es va regir per la Llei de règim local de 1945.
Fins al 1939 la Comissió Gestora estigué integrada sobretot per militars i tradicionalistes. Fou una època dominada per les conjuntures del conflicte bèl·lic i la Diputació patí d’inèrcia burocràtica i d’escassa participació en els afers públics. Entre 1939 i 1949 la gestió de la Diputació estigué orientada als serveis generals i a les institucions provincials de beneficència. A més, es dugué a terme una important tasca en vies i obres.
A partir de 1949 la Diputació passà a ser formada per 19 membres, representants dels partits judicials i de les corporacions econòmiques i associacions. Tres grans apartats abastaven la gestió de la institució en aquest període: beneficència i sanitat, vies i obres, i formació. En aquest darrer camp l’atenció es dedicava especialment a les escoles de formació professional i a la política de beques.

La transició democràtica (1975-1979)

Aquest fou un període de resistència davant el procés de democratització de les institucions i el corrent autonomista. El 1976, quan el procés cap a la democràcia ja era imparable, la Diputació era la institució més immobilista i reaccionària. Un exemple d’aquest caràcter és que el seu president, Fulgencio Coll de San Simón, no va permetre la utilització del català, encara que només fos en els precs i preguntes.
Aquesta institució centenària es dissolgué finalment el 4 de maig de 1979, després dels primers comicis preautonòmics, arran de la constitució del Consell General Interinsular.

Documents relacionats